AVUI ESTIC POSITIVA

Des que va nèixer la peque dormir és una tasca complicada: si no està malalta, li està sortint una dent, o si no té ganes de tocar els nassos i no dormir. La qüestió és no dormir. Malgrat aquest estat de semiconsciència en que estic endinsada, avui estic positiva.

El món està boig, molta de la gent que conec està a l’atur, els polítics són uns xorissos, els bancs doble xorissos, i a més hem d’escoltar xorrades diverses com les del PP. Malgrat tot això, avui estic positiva.

A la feina les coses no van millor. Entre els penques del meu costat, el zumbat que qualsevol dia treu una escopeta i comença a disparar-nos a tots, i el meu jefe que només em passa xorrades i sempre tot per ahir, quan ell ha estat marejant amb el tema 2 setmanes,.., últimament és per enviar-los tots a pastar fang. Malgrat això, avui estic positiva.

I crec que el meu estat és perquè és fantàstic aixecar-se desprès de quasi no haver dormit i que la nena et miri amb aquell somriure divertit i et faci una rialla de bon matí. I que et demani on és el papa i la portis perquè el desperti, i tots plegats ens fem un fart de riure amb les tombarelles i les pedorretes que ens fem.

També és fantàstic perquè malgrat el món és boig, ella encara no ho sap i és feliç amb les coses més senzilles del món. Trobar-se l’ampolla de les gotes de les otitis és un gran esdeveniment, i t’ho porta com si fos el tresor més gran del món. Què fantàstic disfrutar de les coses petites.

I el més fantàstic del món és tornar de la feina cansada i només obrir la portar, veure el seu somriure i sentir el seu MAMA. Això no és paga amb tots els diners del món.

Per tot això, avui estic positiva i agraïda, a la meva nena per ser com és, a la meva parella per aguantar-me i també ser com és, i a la meva família i als meus amics. La vida és somriure i estimar, tota la resta són afegits que hem d’anar superant.

Bonaventura

Escoltant l’encertada i obligada dimissió d’aquest cap de setmana…..pensava: l’època de retallades s’ extén per tot arreu, tinc aquesta paraula enganxada al coco com una paparra…el món està en crisi, l’economia no aixeca el cap, l’euro davalla i jo cada cop em sento més identificada amb un camaleó, capaç de d’aptar-se de forma ingeniosa al medi que l’envolta…pèr què ser mare, això sí que és una bona esquilada.
M’han retallat el sou, el contingut de la meva feina, l’horitzó en general està desdibuixat, no sabem on anem, ni què passarà….ser mare també significa que han minvat les meves hores lliures, les meves nits, les meves relacions socials, el pediatra em retalla l’entrada de trucades ( dec estar en la seva llista de mares primerenques que no encara no gosa fer ús del sentit comú per a que algú altre, millor si és metge, li resolgui els dubtes), no tinc roba nova per què no hi ha manera d’organitzar tota la logística que implica “anar amb una amiga de compres”,  …tot plegat acabaré somiant amb enormes tisores que busquen d’ on poden esquilar alguna cosa més…quina serà la propera?¿?
evidentment tinc exhaurides les meves ganes d’anar a la perruqueria….
Sí es que ser mare en aquest temps que corren, resultarà ser una gran proesa, per què d’ençà un temps, tot allò que era normal, comença a ser una sort, un fet aïllat o una bonaventura….
Si més no, sense dubte, prefiereixo veure-ho com una bonaventura.

SUPERWOMAN

Abans d’estar embarassada, molt abans, ja havia sentit parlar del síndrome de la Superwoman: dones estressades, que intenten arribar a tot, familia, feina, oci i que acaben desquiciades… Jo sempre havia dit, a mi no em passarà, jo ho relativitzaré tot i em prendré les coses amb calma…Com m’enganyava!!!

Ja m’ha atrapat i no aconsegueixo sortir-ne!!!

Intento ser a la feina la mateixa persona que era abans: organitzada, resolutiva, enginyosa…però no ho aconsegueixo. Suposo que a la reducció de jornada (menys temps però amb la mateixa feina), s’ajunta la manca d’hores de son (tot i que últimament la cosa ha millorat i malgrat no siguin seguides 5 o 6h dormo), i suposo que el més important, que les prioritats han canviat. El més important és la nena, i tota la resta ha passat a segon terme.

En quant als amics, la família, la tinc abandonada…A mi no se’m passava ni un aniversari, i últimament no faig més que enviar sms de “ahir se’m va passar felicitar-te, et truco al vespre”, i efectivament no truco.  Tampoc sóc capaç d’organitzar quedades, jo que era la reina i no parava a casa, ara quan aconsegueixo sortir al carrer, amb la nena per descontat, començo a pensar, ai, que no tinc plan, que no he quedat amb ningú, i miro el rellotge i penso, a aquestes hores amb qui vull quedar, si de seguida haurem de tornar…En fins, que les hores solitàries al parc se’m fan llargues.

Amb la parella també és complicat. Estem tots dos fets pols i qualsevol cosa fa que saltem. Sort que ens estimem que sinó…

A totes aquestes mancances s’uneix el sentiment de culpabilitat per no rendir a la feina, per no trucar als amics, per no fer més petons al pare, per no anar al gimnàs tot el que m’havia promès,….etc, etc.

Bé, sort que la nena està allà i quan et mira amb aquells ullets i et diu mammma, ufffff, se m’encongeix el cor i penso que tot val la pena, i que d’aquí a pocs mesos recuperaré la meva vida i seré la persona que era!!!!!!!

Realment les dones no som dones, som SUPERWOMEN

La p…caixa

La caixa al costat de la còmoda de la meva habitació amb la roba d’estiu ficada de qualsevol manera, mig amagada però ben visible. Impossible no veure-la per molt que ho intenti. Una capsa que defineix la meva vida i la meva imatge. Perquè jo tenia una imatge. Si més no semblava un èsser humà. Al desordre de la caixa (i el meu cap) se li afegeixen les cremes depilatòries de dutxa per guanyar temps i no espantar al compadre (tot i que el pobre va tan sobat que em sembla que ni ho veu), les grenyes que ja  no sé ni com pentinar i una palidesa i unes ulleres que sembla que m’hagi quedat atrapada a un episodi de True Blood però sense sexe.

Ahir em vaig calçar tacons. Quina idea. Impossible no torçar-te el peu mentre tanques l’ordinador i surts disparada per les escales a buscar el un i l’altra i desprès l’un aquí i l’altra allà i tu empalmes la teva classe d’anglès o la classe de pilates que mantens per negació del fets i que aprofites per  clepar-te o evadir-te.

L’allure diví que una intenta mantenir per pura resistència s’aguanta amb pinces i comença a decaure com a l’antigua Grècia (i a l’actual) a tota òstia.

Sé que hi ha un llum al final del tunel. Ja hi he passat i la imatge va tornar. Més madura, més caústica. Però va tornar. El que em fa por ara és que quan consegueixi per segona vegada recuperar-la no caigui amb el símptoma Ana Obregón.

La profe

Cada dia li trobo més el què. Cada dia em deixa entreveure una mica més del seu sér. En aquest espai reduït, hom diria un confesionari, tan fàcil és començar a córrer com obrir-te a confidències.

Al principi m’ofegava, volia surtir corrent, volia plorar! La cua que no s’acaba, l’espera, els cotxets que s’amunteguen i que no saps com collons obrir o tancar, salutacions nervioses amb presses mal amagades, els informes a peu de porta i la clenxa. Ai, la clenxa repantinada amb què surt la N, pudent a colònia regalada en un lot de curs prenatal.

El seu sonriure de teletubby i l’entonació em produïen un picor incontrolable per tot el cos. Se m’escapava un riure idiota, una mirada acusadora o avergonyida. A vegades em girava buscant desperada que s’estiguès adreçant a algú d’altre que no fos jo. “Ai perdó, em pensava que m’ho deies a mi”, m’imaginava dient. Però mai no era així. Em mirava a mi, em parlava a mi. I jo no sabia on posar-me. Els gestos em delataven. Sense voler despentinava nerviosament la N., o feia un comentari sobre el modelet amb que l’havien vestit mentre el gran, l’E., contribuia encara més a la meva histèria fent-li pessigolles a sa germana petita.

El dia que va definir la caca de la N. d’inhumana, ho vaig veure clar. De cop, la porta es va entreobrir i la Profe va deixar entreveure coquetament el seu cantó mama. Mama de les que m’agraden, de les que que diuen sense complexes que estan fins al gorro dels plors de la baby, de no dormir, i que parlen de la merda de la filla com el què és: una pastarada pudenta i llefiscosa i no una caqueta.

No vaig gosar llançar-m’hi de cop. L’endemà vaig deixar caure la paraula inhumana com qui no vol la cosa. Tit for tat.

Ahir va ser ella qui va despentinar la N. mentre parlavem. Això sí justificant-se. I avui ha mencionat “la gran pixarada”. D’elefant anava jo a dir. Però m’he contingut. Ja no parla de princesa, la N. és la petarda, com a casa.

És la profe. La que ens rep cada dia i ens facilita una mica “realitzar-nos com a dones” currant. La que ens informa de la jornada i ens demana boniatos, castanyes i pinyes. Em pregunto d’0n treuen temps entre canvis de bolquers, menjars i migdiades de fer murals i sonalls amb fruits secs.

Qui va dir que era sexi portar un xumet al bolso?

No, no ens equivoquem, no és sexy portar un xumet al bolso. Com tampoc no era sexy portar un tampax al bolso. Suposo que per això tant pels xumets com pels tampaxs es van inventar aquelles capsetes meravelloses per camuflar-los dins dels bolsos de les mares. Perquè els pares no en porten de capsetes pels xumets, ni porten xumets a les seves bosses, ja no diguem doncs dels tampax! de vegades no porten ni la seva bossa i ho entaxonen tot a la nostra! igual que ens entaxonen les ploreres, les nits sense dormir, els biberons, els palitos, els metges, les vacunes, els medicaments, els recordatoris de les cites del bebè… i els bebès tant com poden.

Total que al final més que un bolso una mare no necessita ni una motxilla ni una maleta sinó més aviat un tràiler. Ara, això sí, que els nostres homes se n’enterin, perquè els tràilers tenen motor i se’ns poden endur de viatge al país de les meravelles en un santiamén. Què més voldríem que tenir un tràiler amb GPS al país de les meravelles de qui érem fa només un any i mig?

I és que ahir jo hagués volgut tenir un d’aquests tràilers quan vaig veure una noia d’una trentena, tocada i posada, amb el seu bolset lleuger i els seves sabates de disseny, sortir de la seva feina a quarts de set de la tarda, m’explico.
El pare del vostre bebè no ha canviat gens respecte la persona que era fa un any i mig: es pot posar la mateixa roba o com a mínim guarda la mateixa talla de roba, porta les mateixes sabates que abans, veu els mateixos amics i gairebé amb la mateixa freqüència, treballa el mateix porrón d’hores que treballava abans i fa el mateix horari que abans, a la seva feina segur que hi ha companys que ni s’han adonat que ara té un bebè perquè ni s’ha agafat reducció de jornada ni res que se li assembli, no recorda més cites del metge de les que recordaba abans, fa les mateixes feines de casa que feia abans…
I nosaltres, les mamis ja som tota una altra història: us heu tornat a posar aquelles sabates de taló, aquella faldilla estreta, aquelles mitges fines, aquella brusa blanca que cal rentar a mà? on és aquell moneder sexy que portàvem fa un any i mig? on només hi havia coses sexy’s com pintallavis sexy’s, polvoreres, pintaulls, alguna hi portava fins i tot algun rimel, un moneder petitó i bonic i res d’altres accessoris que no fossin de disseny, a part de les claus que ens permetien tornar a casa a l’hora que ens venia de gust quan acabàvem de sopar fora amb uns amics, del cinema, de sortir de copes o de lluir palmito al pub de moda. Com teniu el vostre facebook, blog o pàgina personal? quant de temps fa que no torneu dos dies seguits tard a casa? perquè sembla que heu de demanar hora per poder sortir de casa quan us vingui de gust o quedar amb qui volgueu quan vulgueu? Doncs igual que no sabem on és aquell moneder, tampoc sabem on és aquella roba que ens quedaba tant bé, ni on ha anat a parar el nostre temps.

Perquè no ens enganyem, som nosaltres les que ens reduïm la jornada, les que sacrifiquem la nostra potència a la feina, les que regalem el nostre temps sense demanar res a canvi, les que anem corrents a tot arreu, les que tenim al cap totes les necessitats del bebè, les seves cites i metges, i les que hem canviat.

Sí, HEM CANVIAT. ELS NOSTRES HOMES NO PERÒ NOSALTRES SÍ. Tenim el millor del món, és cert, un fill, però els nostres homes també, no? Així doncs perquè la resta de canvis només ens han afectat a nosaltres?

L’odissea

Quan tens un nadó arribar maca i puntual als llocs és una odisea.

El dia que recordo més surrealista va ser el primer dia que anava a la feina a parlar amb el meu jefe sobre la meva reincorporació.

La Rita tindria 4 mesos. Jo ja estava vestida i preparada per sortir, per variar justeta de temps, però com n,o la nena va decidir cagar-se a l’últim minut.

Bé, no hi ha problema, la canviarem. L’estava despullant, ja tenia el cul a l’aire quan va fer un petarró amb propina de la bona.

Quines van ser les conseqüències: Carol plena de caca de dalt a baix (camisa, pantaló i mans), tot el canviador fet un nyap, el llit del costat del canviador ple de caca, i un munt de roba neta que hi havia sobre el llit sense guardar bruta. Ah i el terra entre el canviador i el llit també brut i un fantàstic regalim de caca caien pel canviador.

Vaig trigar una bona estona a almenys treure les coses brutes de l’habitació, i passar un drap i la fregona. Perquè sinó la pudor hagues estat insuportable. Tot això amb el meu cap esperant-me a la feina.

Efectivament vaig arribar 30min tard.